Aquest article l’hem coescrit amb l’Ana Martinez i es va publicar al Diari de la Sanitat i al Catalunya Plural el 30 d’abril del 2020.

Control Social VS Confiança en les persones (segona part).

▪️Mercantilització i hospitalocentrisme vs nous models de salut (primera part)

Tal com vam exposar a la primera part d’aquesta sèrie, el coronavirus SARS COV-2 s’ha trobat una sanitat profundament massacrada, minvada i desmantellada tant de material, com d’equipament i personal des de fa anys. Privatitzada. Mercantilitzada. Precaritzada. Malmesa en essència.

Com sempre, el neoliberalisme se n’aprofita d’aquesta situació. Deia Naomi Klein en una entrevista, que el coronavirus funciona com un shock. I que a partir d’aquest shock, el poder aconsegueix imposar certes mesures que d’altra forma tindrien una forta contestació social. Amb l’excusa del virus i del necessari imposat confinament, la militarització dels nostres carrers i el control social de la població són un fet que hem incorporat, amb un pobre qüestionament, a la nostra normalitat quotidiana. Trobem als militars i policies a les rodes de premsa diàries sobre la situació estatal de la pandèmia. S’han desenvolupat mecanismes de geolocalització de la població.

I ens sorgeix una pregunta: tenim diners per aquest desplegament de control social però no en tenim pels necessaris Equips de Protecció Individual per a les professionals ni per les proves del coronavirus? Cal vigilar si aquesta escalada de control persisteix un cop acabada la pandèmia. Però potser, ja s’ha interioritzat. Malauradament moltes persones s’han apuntat a la denúncia. Es multipliquen els policies de balcó. Judicis de valor (a viva veu o en pensament) contra qui està fent millor o pitjor el confinament, sense preguntar-nos perquè està al carrer o quina és la seva realitat. Mirem malament al jove que surt a fumar o a prendre el sol al terrat comunitari. Ens sentim culpables si comprem sense mascareta. Tenim por d’enviar els nens a casa de l’exparella amb qui compartim la custòdia per si els fan sentir malament al carrer els mateixos ciutadans o la policia local. Renyem la mare que baixa al súper amb el seu fill sense pensar que potser viu sola. Per contra, admirem els famosos que surten rentant-se les mans a l’Instagram o als milionaris que fan donacions als hospitals sense veure com és de fàcil la seva vida.

Poques persones han protestat o s’han s’organitzat davant la prohibició [en el moment de publicar aquest article, el Congrés de l’Estat ha aprovat les sortides per als menors de 14 anys] de sortir al carrer per a infants i adolescents, quan és un fet admès fa a la resta d’Europa i a la majoria de països del món.

“Tenim diners per aquest desplegament de control social però no en tenim pels necessaris EPIs per a les professionals ni per les proves del coronavirus? “

El nivell de control social al qual estem sent sotmeses no està justificat en cap cas. Estem veient una deriva autoritària greu dels cossos policials, una escalada important d’abusos que no ens pot deixar indiferents: multes i detencions injustificades, on sovint la policia actua desmesuradament i sense la deguda protecció sanitària. Aquestes actuacions són conseqüència directa del discurs bèl·lic que predomina als mitjans de comunicació i informacions diàries. Si mirem aquesta pandèmia com una guerra, assumirem sense crítica que les nostres professionals sanitàries estiguin a la primera línia de batalla sense la protecció adequada. Pensarem que les pèrdues són inevitables i, sobretot, sacrifiquem la nostra llibertat i els nostres drets pel bé comú. Creure el discurs de la guerra, implica empassar-se els danys col·laterals d’una guerra. Però no estem en guerra. I no podem atacar un virus com si fos un enemic de guerra.

“Spain is different”, la fórmula que va inventar Fraga en els ’60 ha calat ben profund en la nostra societat. Aquest eslògan, creat per contrarestar la idea europea que Espanya era pitjor, un lloc remot i aïllat dels seus veïns europeus, anava dirigit, en realitat, a la ciutadania i ara està més present que mai. Darrere de l’eslògan hi ha dos missatges: som més alegres, despreocupats i simpàtics però també som més irresponsables, pocavergonyes, i ignorants. I sota aquest eslògan que empara la irresponsabilitat de les persones, ens trobem debats on la desconfiança ciutadana és el punt de partida. Afirmem: “Si s’atorga una renda ciutadana, la gent no treballarà”. Per contra, a Euskadi, on sí que està implantada, no ha succeït i tenen la taxa d’atur més baixa de l’estat juntament amb Navarra. Cridem cegament #irresponsables a les famílies que van sortir a passejar diumenge passat, sense fixar-nos en la il·lusió òptica de certes fotografies i tampoc reflexionant sobre la densitat de població de certes zones. Responsabilitzem les persones que porten més de 40 dies tancades, mentre eximim al govern de la seva responsabilitat en proveir proves per a tota la població.

““Spain is different”, la fórmula que va inventar Fraga en els ’60 ha calat ben profund en la nostra societat.”

Tenim també la cara bonica: Les xarxes de solidaritat veïnal. I són aquestes les que cal que reforcem, visibilitzem, valorem i sobretot, que les conservem després de la pandèmia. Veïnes que surten a fer esport o ballar plegades al balcó. Escales, barris i pobles sencers que s’organitzen per tenir cura dels més grans, per tenir cura de les migrants en situació vulnerable, fent la compra o simplement xerrant al pati de llums. Grups de what’s plens de pensaments, articles, reportatges o recursos educatius pels més petits de la casa. Aniversaris que se celebren online. Famílies a milers de quilòmetres que troben un moment, malgrat la diferència horària, per trobar-se a un xat i mai abans ho havien fet. Grups veïnals que s’ajuden per tenir cura dels infants de qui no pot teletreballar. Professionals que ofereixen serveis gratuïts de suport emocional durant la quarantena. Balcons que vigilen, graven i comparteixen els excessos policials. Aquesta situació ens ha brindat l’oportunitat de crear xarxes, entorns de cures i atenció a les persones, moltes per primera vegada, des de la mateixa comunitat. I si ho podem fer les persones, no ho poden fer els governs?

És hora de deixar d’infantilitzar a la població i canviar el discurs de la guerra i la irresponsabilitat ciutadana, on predomina la desconfiança i es considera a la població incapaç de tenir cura de la salut individual i col·lectiva. Necessitem urgentment mesures sanitàries i socials, no policials ni militars.

Citant l’article de l’advocat Francisco Jurado és necessari “abandonar l’emergència sense seqüeles autoritàries i abandonar l’emergència de debò, requereix canviar la por per responsabilitat i la disciplina per rigor.” És imprescindible deixar de culpabilitzar les persones, valorar les xarxes de suport comunitari i fer una mirada crítica a la nostra societat per tal de detectar quins han estat els subjectes i situacions de desemparament i buscar una solució permanent i no momentània a aquesta crisi.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s