Aquest article va ser coescrito amb Ana Martínez, infermera de l’Hospital Clínic. Es va publicar el 9 d’abril del 2020 en El Diari de la Sanitat i Catalunya Plural.
Confinament desigual
Infrahabitatge, apartament, pis o casa.
Davant de la pandèmia per la Covid-19, les diverses realitats socials requereixen diferents mesures adaptades. Prendre les decisions des de l’àmbit local podria pal·liar el confinament desigual i marcar la diferència
La nit dels Oscars va ser una absoluta bogeria. Paràsits guanyava el premi a la millor pel·lícula, entre d’altres. Per primera vegada una pel·lícula estrangera rep aquest premi. A hores d’ara moltes de vosaltres ja l’haureu vist. A les que no, us la recomanem, de debò.
Fem referència a aquesta pel·lícula per la realitat que retrata. La majoria de les persones establim cercles d’amistats que són similars a nosaltres mateixes. I no ens referim a seguir al mateix equip de futbol, ni tan sols a treballar en el mateix lloc, sinó als cercles, a l’entorn, al nivell econòmic, i a la nostra realitat social. I això, ens condiciona les perspectives amb les quals mirem i entenem el món. Però algunes professions, com les nostres, ens ofereixen el privilegi de poder veure de molt a prop altres realitats.
I això és el que ens ha portat a escriure aquestes línies. Des que va començar tota aquesta distopia pensem en les famílies de barris com Sant Ildefons o La Trini, en l’exveí del Raval, en els nens residents de centres, en els menors no acompanyats… en totes aquelles famílies tancades en els seus petis pisos, abarrotats de mobles perquè han de dormir tres persones en una mateixa habitació i altres tres al menjador. La realitat de la família pobra de Paràsits ens pot semblar ficció, o una realitat exagerada, però per desgràcia no ho és, ni a Espanya ni al món.
Les mesures de confinament preses a raó de la pandèmia per la COVID 19 ens sembla que agreugen completament aquesta desigualtat ja existent. Si una família pot sortir a passejar la seva mascota, per què la família que viu amuntegada a casa seva no pot sortir a prendre l’aire? S’haurien de prendre les mesures que siguin necessàries, és clar, no parlem de no tenir en compte la situació de pandèmia, però sí que cal pensar que aquest confinament no ens tracta a totes per igual.
I després està l’assumpte dels diners. Mirant les dades recentment publicades sobre la taxa d’incidència de la malaltia pel nou coronavirus a Catalunya, aquesta desigualtat es fa patent. Només si ens fixem a la ciutat de Barcelona, veiem que les taxes més altes d’infecció es concentren, majoritàriament, en els barris més precaris, els barris obrers, precisament allí on les famílies viuen amuntegades en pisos diminuts. Ens agradaria fixar-nos en dues realitats. N’hi ha més. Però n’exposarem dos. En primer lloc, és en aquests barris on viuen moltes de les persones que exerceixen tasques domèstiques o de cures, la majoria sense contracte, per la qual cosa no poden permetre’s deixar d’anar a treballar, perquè les mesures aprovades no contemplen ajudes per a elles. Estan altament exposades al contagi mentre viuen amuntegades. D’altra banda, hi viuen moltes de les persones que no poden teletreballar, que han perdut la seva feina, o han sofert expedients de regulació d’ocupació. Persones que s’han vist, de sobte, sense els pocs ingressos mensuals que tenien. Persones que no poden omplir la seva nevera per tres setmanes. Potser no poden omplir-la ni per a un sol dia i segur que tampoc poden acaparar rotllos de paper de WC perquè no tenen espai. En els dos casos és molt difícil, gairebé impossible, quedar-se a casa. Però és que quan es queden, a més, estan en més risc de contagi. I és que en contra del que molts han pregonat, aquesta pandèmia -i les seves mesures-, sí que entenen de classes socials.
Les polítiques públiques tenen l’obligació de contemplar totes les realitats socials. Si al súper del barri han estat capaços de pensar a obrir de 9 h a 10 h només per a la gent gran quan tot està perfectament desinfectat de la nit anterior, per què les institucions no poden pensar en aquestes famílies sense ingressos, en els infrahabitatges, en els nens i nenes amuntegats o que simplement no tenen balcó? Per què no es permet als municipis establir normes específiques per barris o sectors que responguin a les necessitats reals de totes aquestes múltiples realitats? Sabem on viuen, els mapes ens indiquen on estan.
La nostra proposta és passar de nou part de les competències als municipis. La política local sens dubte, té més clares les necessitats reals de la seva població. Establir normativa i retallades generalistes, que ja han començat, pel departament d’Ocupació, ni més ni menys, genera més desigualtat social. Equitat i repartiment de la riquesa, si us plau. Alleujar aquest confinament desigual pot marcar la diferència.
