Soc la mare o l’enemic?

L’adolescència és dura, molt dura. Però per les dues bandes. Les discussions familiars amb adolescents són terribles. En atacs de ràbia arriben a retreure el fet d’haver nascut i recorden l’obligació dels pares i les mares a tenir-ne cura. És una manera freda (i gairebé dolça) de descriure una discussió, on, a més de sentències, hi ha crits, paraulotes i retrets per totes dues bandes. La majoria de les famílies que arriben a mi, estan en un punt gairebé desesperant on pràcticament no se suporten les unes a les altres. I en les famílies separades, el problema és exactament el mateix. Ningú entén a ningú.

Sovint les mares i pares desesperen i senten que ho han fet tot malament. Tenen davant una persona gairebé desconeguda que ha perdut la tendresa i la mirada dolça i que no fa més que embrutar, menjar i queixar-se per tot. Senten la pressió de la responsabilitat: “Estarà patint bullying? Tindrà una bona relació amb els seus amics o li fan pressió fer experimentar coses que no vol? Quantes mentides em cola? Sabrà dir que no? Serà infeliç sempre o només quan està a casa? Consum drogues? Ha iniciat la seva vida sexual? Li dono preservatius o diners? Fa servir massa el mòbil?”. Els adults estan cansats de lluitar, de buscar la forma de construir, d’aguantar les insolències, de veure com estan perdent el temps, de no tenir respostes i sobretot estan ferits perquè s’adonen que ara són l’enemic.

Els i les joves se senten perduts, decebuts, només veuen defectes a la seva família i no fan més que pensar a marxar de casa (pobrets, no saben com està ara el panorama laboral i d’habitatge). Tenen un munt de preocupacions i la majoria pateixen moments d’estrès i ansietat. “A casa no em coneixien, no tenen ni idea del que m’agrada, sempre s’estan queixant, no els sembla res bé, no em deixen dormir el que vull, em controlen tota l’estona, són ‘pelmes’ que m’escalfen el cap, m’obliguen a fer tot el que volen, estan massa a sobre, passen de mi, sembla que destorbo”.

Reconec que em dedico a acompanyar a adolescents per dues raons principals: la meva adolescència va ser horrible, tot ho veia terrible i fatal, però era cosa meva, no dels pares. I l’altre és que per a mi, els i les adolescents són meravelloses, són com una crema antiarrugues: em vitalitzen i em mantenen al dia de les darreres novetats. Són divertits, enèrgics i enginyosos i no em canso d’observar i aprendre d’ells i elles. Viuen el present com ningú, no tenen por de res, són impulsius, els encanta experimentar, aprendre i créixer.

I és que l’adolescència està plena d’energia i emocions, però és també rebel i conflictiva. La visió global d’una persona externa és sempre una molt bona opció, però és important entendre que totes les persones implicades són les responsables de canviar la relació. Des del meu punt de vista, treballar únicament amb el/la jove per resoldre un problema familiar, no té cap sentit i pot enviar el missatge contrari al que volen els adults. Sembla que dipositin tota la responsabilitat en l’adolescent, en comptes d’oferir ajuda.

Treballar en la vida quotidiana i incorporar nous hàbits té el mateix efecte que posar greix a la cadena de la bici. Sembla màgia, però l’engranatge de la màquina, de la família, funciona molt millor i el moviment porta a canvis. Canvis que beneficien a totes les parts i facilita una nova manera de relacionar-se, de comunicar i d’estimar(se).

Els joves necessiten ser escoltats, descobrir-se, (re)conèixer les seves ferides i febleses, endreçar les seves prioritats i sobretot, estimar-se i respectar-se. Necessiten orientació i acompanyament per prendre un munt de decisions (estudiar, treballar, viatjar…), contrastar la (des)informació que reben de les xarxes i el grup d’iguals, aprendre a construir amistats, descobrir la sexualitat i l’amor.

Els adults necessiten recuperar l’equilibri, acceptar els seus erros sense culpa, conèixer els seus límits, les seves capacitats, valors i emocions, per poder mesurar quins tipus de conseqüències poden sostenir, com posar límits als seus fills i filles, i sobretot, com i quan acompanyar-los i quan allunyar-se. Un cop se’n vagi desembullant el fil, a poc a poc, tot acaba posant-se en el seu lloc.
L’adolescència és meravellosa, si aconsegueixes mirar-la (o viure-la) sense filtres.