Aquest article va començar com una participació individual però en 72h es va estendre en la xarxa i ha estat coescrit per persones de diversos col·lectius que segueixen en actiu. Al més pur estil 15M, aquest ha estat un document col·laboratiu.
Autores:
Ana Martínez @laanain
Áurea Martín @okokitsme
Celestino Sánchez @celescolorado
Fernando Santacruz @Psicodromo
Josant Valverde @errordsistema
Julio Gómez @juliobcn__
Laura Martínez @lauraipunto1
Teresa Cataldo @MTCataldo
Avui es compleixen 10 anys des d’aquell 15 de maig de 2011. Va començar per unes manifestacions, descentralitzades, organitzades a través de les xarxes socials, on van participar milers de persones a tot el món. Perquè el 15M no va ser un fenomen local, sinó mundial.
Existia una desconfiança generalitzada en les institucions, organitzacions polítiques i socials. El bipartidisme estava esgotat. I el monopoli dels dos grans sindicats subvencionats, ja no mobilitzava a ningú. Els lemes “ens representen”, “li diuen democràcia i no ho és” expressaven aquesta realitat.
Quan comencem a organitzar el 15-M no imaginem tanta repercussió. Havíem treballat molt: manifest, batucades, samarretes, pancartes, xapes, roda de premsa (encara que no va venir gairebé ningú). Teníem cada detall pensat excepte la gent que vindria! Quan vam veure aquesta marea de persones, no ens ho podíem creure. Emoció, pell de gallina, llàgrimes… però, sobretot, esperança.
A la reunió de Democràcia Real Ja després de la mani, estàvem esgotats. Comencem a mirar la premsa espanyola i gairebé no sortia res. Però quan donem un cop d’ull a la premsa internacional, centenars de ciutats havien participat aquest dia, i el fenomen viscut a Barcelona s’havia multiplicat en tot l’estat, començava l’acampada a Sol, que es va replicar en poques hores a Barcelona i moltíssimes altres ciutats i pobles, twitter treia fum… Havíem triomfat.
Es connectava la primavera àrab i la realitat de l’Estat espanyol: les retallades del públic, l’empobriment, falta d’ocupació, la bombolla immobiliària, pensions de misèria.. “no som mercaderia en mans de polítics i banquers”.
I l’acampada va vibrar, i va multiplicar per molt el manifest de DRY per al 15-M. Es van organitzar tot tipus de comissions amb propostes de millora, amb una llista de necessitats a cobrir en tots els sectors: sanitat, habitatge, educació, justícia, medi ambient, economia, participació ciutadana, feminisme. Es van anar sumant demandes més àmplies i altres més concretes, perquè la força del 15-M està en la diversitat de les persones que el componen. Apareixia la necessitat de repensar la democràcia i es posaven en valor les assemblees, els documents col·laboratius, la construcció d’un nou món, la participació de totes en l’elaboració de solucions als problemes existents generats pel sistema capitalista.
Si els següents governs haguessin seguit tan sols algunes d’aquestes indicacions estaríem molt més preparades ara. Però el règim ho té tot lligat. Quan el bipartidisme es va veure en perill, va fer funcionar les clavegueres de l’estat, desprestigiant al moviment per a contrarestar el potencial construït. Així i tot, el 15-M va deixar empremta.
Però quins assoliments ha tingut el 15-M?
Va aparèixer el valor de la mobilització i la necessitat d’autoorganitzar-se. La informació va córrer a través de les xarxes socials, sobretot Twitter, com a eina d’apoderament, mobilització i construcció de nous models de relacionar-nos per a ser nosaltres les protagonistes de la nostra emancipació i llibertat.
Si el 15-M ens ha ensenyat alguna cosa és la força de la coordinació de lluites i la constància en el treball. Les nostres exigències principals o eixos han continuat estant en el centre de les desenes, centenars de col·lectius i organitzacions que han anat sorgint en aquests deu anys gràcies la xarxa activista que es va teixir i va reforçar en les places.
El 15-M mai se’n va anar, i aquí estan algunes de les seves llavors:
Habitatge: A més de parar centenars de desnonaments i visibilitzar un problema que venien sofrint milers de famílies, la PAH va sortir molt reforçada del 15-M i va créixer de manera exponencial. Aviat, tant el treball de parar desnonaments com el de mediació es va multiplicar per tot l’Estat. Al cap dels anys es va crear el Sindicat de Llogateres, que defensa els drets dels arrendadors i ha aconseguit pressionar l’agenda política a Catalunya perquè sortís, per fi, una llei que marqués el preu màxim de l’habitatge. Continua estant lluny dels models de Suïssa o Berlín, però el camí s’ha iniciat.
Sanitat: Gràcies a la força i unió de les persones es va evitar el tancament de molts centres de salut i es van recuperar professionals. La PARS (Plataforma d’afectades per les retallades sanitàries) va presentar una querella contra l’ex-conseller de salut Boí Ruiz. El GTDSP (Grup de Treball en Defensa de la Sanitat Pública de l’Acampada BCN) va paralitzar la llei privatitzadora Omnibus. I va haver-hi diverses ocupacions per a recuperar serveis públics. En aquests anys, s’ha posat sobre la taula el debat de l’evident tendència a la privatització i mercantilització dels serveis sanitaris, propagant-se diferents protestes en tot l’Estat. S’ha fet molta pedagogia sobre la necessitat d’un sistema d’accés universal, centrat en l’Atenció Primària i de gestió 100% pública. I, tot i que queda encara molt camí per recórrer, diversos col·lectius anti-privatització segueixen en peu.
Justícia: Qui no es va emocionar amb la imatge de Rodrigo Rato entrant emmanillat al cotxe de la policia? I la filtració dels correus de Miguel Blesa a la premsa? Doncs bé, aquests van ser assoliments del col·lectiu 15MPaRato i XNet, que segueixen en actiu. Continuen recollint anònimament tota la informació sobre institucions i polítics corruptes per a investigar i facilitar la justícia. Desgraciadament, el moviment 15-M no té el poder de canviar els jutges, però sí el de recopilar tanta informació que no tinguin més remei que fer justícia, a vegades.
Medi ambient i energia sostenible: Malgrat els acalorats debats sobre l’energia sostenible, les llavors transgèniques Monsanto i la seva amenaça per a la biodiversitat, la pobresa energètica, i malgrat que Anonymous també va participar en la denúncia pública dels perills d’aquests productes, poc s’ha avançat en aquest aspecte. És cert que els productes ecològics cobren cada vegada més força, però això no significa que les llavors utilitzades no siguin transgèniques. Moltes de les participants de la comissió de medi ambient han apostat per la vida rural i de camp, aportant el seu granet de sorra i canviant el seu estil de vida.
Economia: Fa poc perdíem a un pilar fonamental en aquest camp: Arcadi Oliveres. Paraules com decreixement, renda bàsica, deute extern i redistribució de la riquesa s’utilitzaven en un estret cercle d’intel·lectuals i activistes. Avui dia formen part de l’agenda política. Aflora tímidament el cosí pobre de la Renda Bàsica, l’Ingrés Mínim Vital que, malgrat les seves deficiències esperem que millori amb el temps. L‘Observatori Ciutadà Municipal (OCMs) es va organitzar per a fer una auditoria del deute amb el lema: No devem, no paguem! que es va estendre a nivell estatal i que segueix en actiu. El temps ens ha donat la raó, i amb la pandèmia hem vist clarament la necessitat d’un nou model econòmic, més sostenible i just, en el qual les cures estiguin en el centre.
Feminisme: El moviment feminista ha guanyat força des del 15-M. De sobte, a la plaça es va començar a usar el llenguatge inclusiu i el femení com a plural genèric. En aquest moment semblava cosa de radicals extremistes, avui ja s’usa en el parlament. Es va posar a l’ordre del dia, el debat sobre el sistema patriarcal, la violència masclista, les agressions i l’extrema necessitat que la igualtat de gènere formarà part de l’agenda política. Mai hauríem vist les enormes marxes dels 8-M dels últims anys, sense les places. A partir del 15-M es comença a posar en valor, per fi, el treball reproductiu.
Migració: No era la primera vegada que moltes ciutadanes, conscients de la injustícia que suposa que et persegueixin, criminalitzin i fiquin en una presó per no tenir la documentació en regla, es van organitzar per a denunciar el racisme i van plantejar tancar els Centres d’Internament per a Estrangers (CIE). Però el 15-M va donar major visibilitat. Les activistes i col·lectius que es van conèixer a les places van continuar col·laborant per denunciar les violacions i maltractaments als CIE, la perversa arbitrarietat de les batudes racistes i les deportacions i la urgència d’acabar amb la Llei d’Estrangeria. Aquests col·lectius s’han organitzat estatalment creant la xarxa CIEsNO. En els últims anys, la lluita antiracista i pel dret a migrar s’ha enfortit amb col·lectius com a Regulació Ja o la CNAAE.
Educació: La marea verda es va multiplicar en el 15-M i d’aquí van sorgir i es van unir molts altres grups. Joventut Sense Futur ja portava uns anys en actiu visibilitzant la precarietat. La pujada extrema de les taxes universitàries i la pèrdua de beques va impulsar la seva unió en aquesta lluita. Pràctiques com el desviament de diners públics cap a les escoles concertades, l’augment del nombre d’alumnes per classe, la pèrdua de recursos materials i humans, o la no substitució de professors de baixa eren alguns dels punts que es debatien en la comissió d’educació. Gràcies al 15-M, es van poder organitzar millor i teixir una gran xarxa que conjuminava a docents, estudiants, familiars i joves en una lluita comuna: l’educació pública, accessible i de qualitat.
Les @iaioflautas: A les places, les persones gran amb experiències en la lluita, ens preguntem què podíem fer amb les nostres limitacions, avantatges i experiències, i decidim una sola cosa: la desobediència civil. Vam voler ser un imaginari col·lectiu, amb una idea: #NuestrasHijasYNietasTendranVidaDigna. Ocupem el Parlament, la Patronal catalana, la Borsa de Barcelona, l’Ajuntament, un autobús, la conselleria d’interior dels Mossos… Col·laborem en la preparació de les accions i manifestacions i ens unim a les noves formes d’organització i les xarxes socials: Twitter, assemblees, documents col·laboratius. Diem tornar, aprenent dels joves i en això seguim, les @iaioflautas.
A més dels aniversaris del 15-M, es va organitzar la campanya estatal d’estiu Toma la playa i la gran manifestació global del 15 d’octubre de 2011 coneguda com el 15O amb una participació des de Tòquio a Nova York en més de 900 ciutats. Molts són els col·lectius sorgits a partir d’aquest punt de trobada que segueixen en actiu. Avui dia comptem amb una gran xarxa, que és el major assoliment que ha tingut per a nosaltres el 15-M. Som persones molt diverses amb coneixements múltiples i de molta confiança connectades i disposades. Què hi ha millor que això? La xarxa sempre ha estat i serà la força de qualsevol moviment, i està llesta per a ser usada.
És innegable la capacitat de resistència, d’absorció dels estats i poders a l’ombra de l’1%, del capitalisme global. Però el 15-M és l’abonament i les experiències de lluita d’un imaginari col·lectiu, de projectes emancipatoris i igualitaris.
Tot aquest treball col·lectiu no ha estat en va, i aquest punt és molt important. A les noves generacions de joves amb ganes de recuperar drets us diem que la lluita col·lectiva no cau en sac trencat, s’aconsegueixen canvis que, encara que semblin petits són significatius. I si escoltes el missatge contrari, és el sistema parlant i deixant patent la por que té a la força col·lectiva, perquè va tocant ja de nou un altre període de revolució.
Seguim sense ser mercaderia en mans de polítics i banquers.
