Article publicat a Social.Cat, 12/06/2022
Pena extrema, depressió i distímia a l’adolescència.
Aprèn a diferenciar i abordar les actituds destructives del teu fill o filla adolescent.
A la primera part d’aquest article, vaig parlar d’algunes actituds destructives a l’adolescència: l’aïllament, les mentides, la manipulació, les rebequeries i es xantatge emocional.
Avui abordaré altres temes que, desgraciadament, són molt presents a l’adolescència. El primer que vull dir és que ser adolescent no és gens fàcil. Es troben a una etapa aparentment intermèdia entre la infància i la vida adulta, però dic aparentment perquè, de fet, no ho és. L’adolescència és un moment vital, ja que és quan formen la seva identitat com a persones. També, és el moment que el cos adquireix, a poc a poc, la forma i mida “definitiva”, i evidentment es produeixen molts canvis psicològics i socials.
L’adolescència és una etapa per se. L’OMS (que no es caracteritza per ser molt ràpida) la divideix en dues fases: adolescència primerenca de 12 a 14 anys i adolescència tardana de 15 a 19 anys. Hi ha que diu que als deu anys ja s’hi torben, tot i que jo penso que es tracta de la pubertat que pot formar part de l’adolescència o el final de la infància. Però si mireu a internet descobrireu diferents classificacions i franges. Això és degut al fet que els processos de maduració biològica no són iguals per totes les persones, per tant, es fa complicat escollir una edat vàlida per a tota la població.
I ara diré la meva frase d’or abans d’abordar el tema d’avui: no hi ha adolescents problemàtics, hi ha adolescents amb problemes.
No podem oblidar que durant aquesta etapa el seu cervell no està acabat, de fet està a mig camí. En l’article Neurociència i adolescència explicava que el cervell triga uns trenta anys a acabar de formar-se i totes les conseqüències que porta aquest fet. Per tant, sí, tenen cos d’adult, parlen i s’expressen com si ho sabessin tot i sobretot es creuen grans,. En canvi no compten amb totes les eines d’un adult, ni biològicament ni socialment ni econòmicament, per tant, tot plegat es complica.
I hi ha adolescents que pateixen i altres que pateixen molt i aquest patiment els porten a actituds complexes i difícils de desxifrar, i de vegades, destructives. Avui parlaré dels que més pateixes. Pena extrema, depressió i distímia. La diferència fonamental entre aquests tres termes és la profunditat i duració. La tristesa pot ser un episodi puntual que tingui una data de caducitat, i sobretot, té una causa clara: un trencament de parella, d’amistat, un suspens. La depressió és un problema mental greu, en el qual cal que intervingui una professional (psicòloga o fins hi tot una psiquiatra). En canvi els símptomes de la distímia són menys forts que el de la depressió, però pot arribar a durar més.
Si bé els símptomes són semblants: tristesa, desesperança, sentiment de culpa, inutilitat, pessimisme, abatiment. Sovint va acompanyat de baixa autoestima, pèrdua de la gana, manca d’il·lusió i canvis d’humor.
L’origen d’aquest estat pot ser molt divers: des de situacions que impacten directament a la vida de la persona adolescent i no té prou eines per afrontar-la.
La mort d’un familiar o una mascota, repetir de curs, separació dels pares poc cuidada). L’obesitat (o que pensin que la tenen), els conflictes amb el grup d’iguals (a l’escola, a l’extraescolar, al barri). L’assetjament escolar, problemes acadèmics. I què podem fer les famílies per evitar aquest problema?
- Aprendre a construir i mantenir amistats sanes.
- Mantenir-se actives (fent algun esport, si és un esport en equip molt millor).
- Tenir una estructura (horaris, rutina, temps de descans).
- Escriure un diari privat. Sembla mentida, però escriure tot el que et passa pel cap pot ser molt sanador. Desfogar-se amb llibertat és fonamental.
- Tenir expectatives realistes, totes les mares i pares creiem que el nostre fill és el més llest, amb màximes capacitats, etc. No passa res per ser normal i acceptar el fracàs estoicament.
- No pots oblidar que de vegades es guanya i altres s’aprèn.
- Demanar ajuda. Si no saps com fer-ho, o quin pas donar, hi ha molts especialistes en aquesta etapa —com jo— que sabrem donar-te les eines que necessites per treballar. La prevenció d’aquests problemes i fins i tot, acompanyar-los en aquest moment tan complicat és fonamental en aquesta etapa.
Com és de suposar, molts d’aquests temes s’han d’abordar des de la infància. Si mai ha fet esport, serà impossible que comenci amb quinze anys. El mateix passa amb moltes de les eines que he esmenat abans.
Si has pogut identificar en el teu fill o filla adolescent algunes d’aquestes actituds destructives, no dubtis a buscar mes informació o fins i tot demanar ajuda professional abans que el problema es faci major. La figura d’una educadora social o psicòloga sols ser les més adequades per a aquesta mena d’acompanyament.
Molts ànims! No naixem sabent com acompanyar, cal aprendre!
