Article publicat a Social.Cat
Dimarts, 19 d’octubre de 2021
Potenciar l’autonomia dels i les adolescents és fonamental. Per a això, és important començar des de la infància. Es tracta llavors d’interioritzar hàbits, al marge dels resultats, participant de les tasques de casa. Cal donar temps perquè aprenguin a fer-ho, i com bé sabem, la pràctica fa al mestre.
Les tasques de casa són una excel·lent eina per a pujar l’autoestima. Amb un gest tan senzill com endreçar l’habitació o rentar-se la roba obtenen un resultat immediat del seu esforç i un benefici per a si.
Un altre valor fonamental avui dia és transmetre el bé comú. El comú pot resultar una mica abstracte, però si ho portem a la vida quotidiana, el comú són els espais comuns.
Per tant participar del manteniment i la cura i fins i tot, per què no, del disseny dels espais comuns de la casa estem transmetent aquest valor. A més, aquest petit acte, fa que sentin casa més seva; així netejar el bany o pintar la paret del saló es converteix quelcom més que una feina de casa. A mesura que es fan grans el comú creix i es converteix també en la platja, la muntanya o el parc, on procurarem que quedi millor de com l’hem trobat.
Per a aconseguir que l’adolescent vagi tranquil i sol a l’institut, és important que comencis per donar-li seguretat i confiança des de la infància. Hauràs d’ensenyar les mínimes normes de seguretat viària, més endavant, quan tingui 9 o 10 anys, començaràs a acomiadar-te a pocs metres de l’entrada de l’escola i a poc a poc aquesta distància s’anirà ampliant.
Tirar les escombraries i anar a comprar a la botiga accelera aquest procés. Potser al principi necessitarà que estiguis al balcó tota l’estona mentre la(el) mires, això li donarà seguretat, i serà ella(ell) mateixa qui et digui que ja no ho necessita al cap de pocs dies.
Aprofitar els canvis de cicle denotant i subratllant el seu creixement i aprenentatge i, sobretot, demostrant que confies molt en ell o ella, és una bona eina per, quan arribi a l’ESO, fer el salt d’anar a l’institut amb bicicleta o a peu sense anar acompanyant.
Fer aquest treball familiar fa que totes les parts guanyin: els nois i noies se senten segures i tranquil·les al carrer i els pares i mares no necessiten estar tan pendents d’ells i elles, alliberant-se a poc a poc de certes tasques de criança tot recuperant temps personal.
En el cas de la cuina reforcem l’orgull i la satisfacció personal. Quan són infants volen ajudar a l’adult que cuina, paren taula, recullen el plat… però en poc temps aquest entusiasme es perd a mesura que arriben a la preadolescència, i als adults ens resulta més fàcil recollir nosaltres que barallar-nos. És important que tornin de nou a la cuina i les responsabilitats de casa creixin amb ells i elles. Jo recomano ensenyar a fer quatre o cinc plats entre els 11 i els 15 anys: pasta, amanida, carn a la planxa, verdura al vapor i postres. Repetint-lo amb certa freqüència, primer amb ajuda, després amb supervisió i finalment sols, acabaran fent el plat perfecte. Durant un temps menjareu pasta recuita, verdura cremada, o carn crua, però quan arribeu a casa i us trobeu un plat perfecte de trinxat o unes galetes casolanes, estareu molt feliços. Imagineu com se sentirà l’adolescent quan tota la família (o el seu grup d’iguals) es llepin els dits amb el que ha cuinat: orgull i satisfacció.
Potser penses que fas tard. Mai no és tard per començar. He iniciat processos amb joves majors d’edat. En qualsevol cas el procés requereix el seu temps, potser no trigarà quatre anys, però un parell sí que els necessitarà.
En resum, potenciar l’autonomia requereix paciència, cal planificar-ho amb antelació i oferir canvis progressius i invertir temps. Tingues en compte la vostra realitat present i futura per poder fer un bon acompanyament.
Professional i personalment puc assegurar que fer aquest treball millora molt la convivència, la relació, la comunicació i l’equitat familiar, a més de fomentar l’autonomia.
