Les filles i els fills, la corda enmig de la separació

La imatge que tenim al cap d’una separació o divorci és quelcom que es trenca en dues parts. No podria estar més en desacord amb aquesta idea.

Hi ha una tercera part que queda enmig i són els fills i filles. Si entrem en el joc de les dues parts, llavors els menors d’edat es converteixen en la corda que s’estira per una banda i un altre. Però com que no són cordes, si no personetes amb emocions i sentiments cap als adults que els estiren, s’acaben trencant.

Des del meu punt de vista, en alguns casos convindria anar a teràpia de parella abans de prendre aquesta decisió, estar segurs que és el millor, i un cop arriba la certesa, llimar les aspreses perquè el que arriba és molt complicat.

Vaig començar a treballar amb adolescents perquè sabia que era una etapa molt complexa, perquè està plena de temptacions i decisions difícils de compaginar. Perquè és una etapa en què es prescindeix totalment dels pares, mares o tutors que els han criat i per tant estan sols. I també perquè m’encanten: flexibilitat, valentia, energia, força, creativitat, alegria, innocència, són algunes de les característiques principals que veig quan els miro, fins i tot darrere de l’aïllament, la tristesa, la incertesa, la ràbia, la por i els errors que també forma part d’ells i elles. I perquè no dir-ho, em fan sentir jove. La majoria de la meva trajectòria professional amb joves, l’he compartit des de les institucions públiques. Però el que no veia des d’aquell espai són les ferides més profundes creades majoritàriament a la infància.

Quan vaig començar la consulta privada acompanyant a famílies, no em podia imaginar que el gruix dels meus clients —jo considero els meus clients els menors d’edat, no els adults que els acompanyen— vindrien ferits o trencats per aquest estira-i-arronsa dels adults.

És evident que no hi ha una intencionalitat per part dels adults de provocar aquest mal als seus fills i filles, però també puc dir, malgrat l’ofensa que pugui causar, que és perquè en el moment de la separació es perd el nord. De cop, sembla que la persona amb la qual vas decidir compartir la teva vida és el teu enemic, i l’enemic s’ha de destruir.

I el problema més greu, és que si els adults no superen aquesta separació, el dol d’aquest trencament, l’estira i arrosa es pot allargar anys amb denúncies que van i venen, pensions que no es paguen amb la falsa idea que s’està mantenint a l’altre adult, custòdies que es trenquen i no es respecten, manca de comunicació i flexibilitat, crítiques constants a l’altre part davant dels menors d’edat, discussions telefòniques, la utilització dels infants i joves com a missatgers de l’altre part, contradiccions educatives, incapacitat per estar present a la vida dels menors, de tenir la cura i l’atenció que es mereixen i un llarg etcètera d’errors que realment es tradueixen en cops pels menors.

Perquè cada vegada que nen o la nena fa una actuació a classe i no veu a una de les parts perquè l’altre no l’ha informat, qui pateix és l’infant o el jove, cada pensió no pagada, amb els malabarismes o encara pitjor, la precarietat que suposa per la vida del menor d’edat, és violència, cada vegada que l’infant o el jove es queda sol a casa o a càrrec dels avis, quan podria estar amb l’altre part, és egoisme i abandó, cada vegada que no es respecta la custòdia, s’està privant al menor d’edat de construir una relació amb l’altre progenitor, relació que necessita i desitja. Quan es fa declarar un infant davant del jutjat, l’obligues a triar i dir a qui estima més, per tant s’està demanant resoldre un dilema moral impossible per un infant. M’he posat a pensar sovint què es podria fer, en les meves fantasies, imagino als adults escrivint com s’organitzarien la custòdia en cas de separació just en el naixement del nadó. Però evidentment, cap parella vol pensar en aquest supòsit. Llavors, què es pot fer?

Per sort, tot està inventat. Actualment acompanyo a parelles que han deixat anar la corda (o no l’han agafat mai) han decidit que segueixen sent una família, que ha canviat de forma, que s’obre a noves formes de viure i de ser família, sense que sigui nuclear i estan en un procés de mediació familiar. Dialogant, pensant i creant la seva pròpia manera d’organitzar la custòdia, d’equilibrar l’economia perquè no els manqui res als seus fills i filles, acceptant que tot això implica mantenir un vincle, encara que de vegades els faci mal, perquè no només ha de tenir un compte comú al banc per les despeses dels infants, sinó que també han de pensar junts com educar cadascú a la seva manera però sense contradir l’altre part, com acompanyar en el dia a dia, en la quotidianitat de la millor manera pels infants i no segons la comoditat dels progenitors.

Estan, en definitiva, posant els infants i joves al centre, sense descuidar les seves pròpies necessitats reals, i deixant de banda l’orgull, les ferides que es van fer quan eren parella.

El resultat d’aquests processos a llarg termini són meravellosos, no només se’n beneficien els infants, sinó que els acords entre els adults perduren molt més temps, els petits conflictes o dificultats que sorgeixen a mesura que van creixent els infants es resolen en una o dues sessions de mediació i la màquina segueix rodant, complint el paper que pertoca a cada part. No hi ha enemics, ni missatgers, ni ràbies. És un procés valent i costós, requereix esforç, no diré pas que no, però en comptes de ser una tireta per la ferida, és aigua i sabó, desinfectant i sanador.

El millor de tot és que sempre s’és a temps per canviar el funcionament, sempre es pot aturar la guerra, encara que només sigui per una banda, i començar aquest canvi, que es fa en el quotidià, mitjançant la rutina, noves maneres de gestionar les emocions i la creació de nous hàbits. La recuperació de l’equilibri està a un esforç de la separació familiar i qualsevol que s’ho proposi, hi pot arribar.